dissabte, 4 d’abril de 2020

AL·LELUIA. CRIST HA RESSUSCITAT!

Germans, alegrem-nos ben de cor. Aquesta és la Bona Nova per excel·lència. Déu ha dit un "sí" definitiu a la humanitat. Encara que molts no ho sàpiguen, ha estat un immens regal per a tots els homes i dones del món.
El que celebrem no és pas un aniversari. És una realitat que continua esdevenint-se ara. La Pasqua continua viva. Crist, continua viu. Encara que no el veiem, és enmig nostre. Amb quina valentia ho va dir Pere davant les autoritats: "el mataren penjant-lo en un patíbul. Però Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s’aparegués a nosaltres, i l’ha destinat a ser jutge de vius i de morts". La resurrecció de Jesús va canviar la història. Va transformar Pere i els altres deixebles. I vol transformar-nos també a nosaltres. La Pasqua de Jesús és també la nostra Pasqua. Ell vol crear en nosaltres una cosa nova, donar-nos la seva vida. I els cristians hem de celebrar la nostra Pasqua no amb llevat vell, llevat de dolenteria i malícia, sinó amb els pans nous de la sinceritat i la veritat.

Sí, Pasqua és notícia festiva. I és compromís i estímul. S’ha de notar en la nostra vida, en el nostre amor, en la nostra actitud de veritat i sinceritat. Sí, Pasqua és festa i és tasca. Hem de ser testimonis de resurrecció. Cadascú en el seu propi ambient -joves, família, escola, món dels malalts i dels marginats, mitjans de comunicació, treball professional, comunitat religiosa- hem de ser testimonis de la Pasqua de Jesús, encomanant als altres, sense gaires recursos, però sí amb una vida convincent, la seva alegria i els seu dinamisme.
Deixem-nos omplir del mateix Esperit de Déu que va omplir Jesús. Aquest any Pasqua, tot i com ens toca de viure-la, hauria de ser per a nosaltres totalment plena de l’Esperit del Ressuscitat. Plena de vida, d’energia, de novetat, d’aire fresc, tant personalment com en la comunitat.
Deixem actuar en nosaltres l’Esperit de Déu: el qui va ressuscitar Jesús vol ressuscitar-nos també a nosaltres. I així, Pasqua no només serà festa pel Senyor, sinó també per a cada u de nosaltres, malgrat els moments durs que la pandèmia ens fa viure.
Germans, felicitats! Bona Pasqua!
P. Ferran Colás, C.O.
Prepòsit

SETMANA SANTA 2020

 Enguany, però, la celebrarem tal com ens han indicat des de la Congregació del Culte Diví.
            DIUMENGE DE RAMS, 5 d’abril
A les 10.30 i 12,30 h              Benedicció de Rams i CELEBRACIÓ DE
                                L’EUCARISTIA
                                         
                                      DILLUNS, DIMARTS I DIMECRES, dies 6, 7 i 8 d’abril

Celebracions litúrgiques segons horari habitual

DIMARTS, 7 d’abril
A les        20:00 h       Concert a l’Oratori: a càrrec de l’orquestra barroca
3 Nations Ensemble (amb instruments originals).
DIMECRES, dies 8 d’abril
De 17:00 h a 19:00 h Confessions.

DIJOUS SANT, 9 d’abril
A les       20:00 h        MISSA DE LA CENA DEL SENYOR
               21:00 h        Vetlla de Pregària

DIVENDRES SANT, 10 d’abril
A les       12:00 h        Via Crucis
               19:30 h        CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ DEL SENYOR

DISSABTE SANT, 11 d’abril
A les       22:00 h        VETLLA PASQUAL

DIUMENGE DE PASQUA, 12 d’abril
A les    11 i 12,30 h    Celebració de l’Eucaristia
              
DILLUNS DE PASQUA, 13 d’abril

A les      19:30 h         Celebració de l’Eucaristia

AGENDA DEL MES D’ABRIL DE 2020
5 Diumenge de Rams.
Vegeu els horaris de Setmana Santa en full a part. Enguany, però, la celebrarem tal com ens han indicat des de la Congregació del Culte Diví.
12 Diumenge de Pasqua. Solemnitat.
19 Diumenge II de Pasqua.
23 Dijous. Sant Jordi, patró de Catalunya.
26 Diumenge III de Pasqua.
27 Dilluns. Mare de Deu de Montserrat, patrona de Catalunya.

dissabte, 7 de març de 2020

L'escrit del mes: MARÇ

Temps de Quaresma, temps d’esperança. 
El meu passat i el meu present no em conviden a l’optimisme, sinó a l’esperança. 
Quan comences a caminar per fer el cim d’una muntanya, el cim és lluny i el camí incert; és l’experiència que vaig tenir en fer el meu primer cim. A estones flaqueges i no et sents capaç, i quan més t’atures més et
costa tornar a arrencar. L’optimisme inicial s’ha estroncat i no et serveix ja com a incentiu. L’optimisme té aquesta tara: quan més el necessites,menys et serveix. Aleshores, algú et convida a enfilar-te una mica més. Malgrat el desànim i la incredulitat, hi accedeixes. Llavors veus el cim llunyà cap a on et dirigeixes. De cop, respires. És lluny, sí, però ja no tant. Estàs tan bé que t’hi quedaries, però contemplar el cim no és el mateix que pujar-lo. Cal baixar i reprendre el camí, ara ja no per optimisme, sinó per esperança.
En la Quaresma Jesús ens convida a enfilar-nos amb ell a un turonet. Des d’allà, ens fa contemplar la veritat més profunda de nosaltres mateixos, aquella que només es veu amb la perspectiva que Déu ens
dóna. El rostre se’ns fa lluminós, la mirada se’ns torna transparent i la por desapareix. Podem  contemplar el nostre destí, lluny encara, però cert. Jesús ha esquinçat el vel que ens impedia la visió d’allò que som. Perquè insisteixo que el que importa és ser i no tant el fer.
Aquesta mirada és el que justifica la meva esperança. Crec i espero en l’ésser humà perquè Déu creu i espera en ell. L’optimisme depèn de l’estat d’ànim, de la cadena de ràdio que escoltes al matí, de la
sort que has tingut a la vida, de la teva estructura psicològica, de la digestió que has fet aquella tarda. Hi ha gent més optimista i gent més pessimista, hi ha dies més optimistes i dies més pessimistes. És per això que no puc fonamentar la meva esperança en l’optimisme.
L’esperança no és el contrari del pessimisme, sinó de l’horror. L’esperança compromet infinitament més que l’optimisme.
L’esperança m’obliga a creure en l’ésser humà, en la seva irreprimible vocació a la vida, en la seva capacitat de vèncer les forces de la mort, en la seva castigada facultat d’estimar i en la seva urgència de ser estimat. No m’hi obliga l’optimisme, és Déu qui m’hi obliga: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo". Un manament que hem de posar al costat d’un altre, equivalent al primer en importància: "Aquests són els meus fills estimats, els teus germans,
estima’ls com jo els he estimat".
Allò que dóna sentit a la vida és molt més que una qüestió d’optimisme. La felicitat és una qüestió d’esperança, no d’optimisme. Jo espero que un dia serem veritablement feliços, però no només jo, sinó tots: "els bons" perquè agrairan a Déu la seva bondat i "els dolents" perquè li agrairan la seva misericòrdia. Feliços, no només per tenir el que tinc, no només perquè visc en una família, no només perquè m’han donat la feina que puc arribar a fer, no només perquè les coses em van bé; sinó feliç perquè sóc el que sóc i perquè Déu s’ha complagut en mi, en nosaltres, i perquè l’Amor amb què ens estima té més força que qualsevol pessimisme i que l’horror a ser condemnat i castigat per ser pecador, ja que Déu és Amor i m’estima.
En aquest món i en aquesta vida, experimentem una felicitat que passa i no podem construir-hi tres cabanes per evitar que passi. La visió s’acaba. Hem de baixar de la muntanya i prosseguir el nostre camí. Hem de sortir del núvol, d’acord, però no podem oblidar el que hem vist i sentit. Som pelegrins en un món que passa, som indigents que busquen una llar, som captaires que demanen un bocí de pa i un glop de sentit... però som pelegrins, indigents i captaires transfigurats, perquè ens sabem estimats.
Aquesta és la Quaresma que ens ha de dur a viure amb plenitud la Pasqua.

P. Ferran Colás, C.O.

AGENDA DEL MES DE MARÇ DE 2020 

- Temps de Quaresma, de dilluns a divendres, de 18h. a 19,15h.: Sagrament de la reconciliació.
- Divendres de Quaresma: Via Creu, en acabar la missa del vespre. 

1 Diumenge I de Quaresma. Festa. A les 18,30, Vespres cantades a l’Oratori. 
2 Dilluns. A les 20 h: Reunió de Consell parroquial. 
3 Dimarts. Sant Medir, festa major d’hivern de Gràcia. 
8 Diumenge II de Quaresma. Festa. A les 18,30, Vespres cantades a l’Oratori. 
14 Dissabte. A les 19 h., Recés a la parròquia de Corpus: “Viure l’esperit de la Quaresma amb Sant J. H. Newman”, a càrrec del Dr. Alejandro López Llosa. 
15 Diumenge III de Quaresma. Festa. A les 18,30, Vespres cantades a l’Oratori. 
21 Dissabte. Excursió amb l’Oratori a: Passió d’Olesa.
 22 Diumenge IV de Quaresma. A les 18,30 h., Vespres cantades a l’Oratori. 
29 Diumenge V de Quaresma. A les 18,30 h., Vespres cantades a l’Oratori.


----------------

La vergonya és una gràcia. 


En el relat de la Passió de Jesús hi ha tres episodis que parlen de la vergonya. Tres persones que s’avergonyeixen. La primera és Pere. Pere escolta cantar el gall i, en aquell mateix moment, sent alguna cosa dins seu i veu Jesús que surt i el mira. La vergonya és tal que plora amargament. El segon és el cas del bon lladre. "Nosaltres estem aquí", diu a l’altre company de desgràcies, "perquè hem fet coses dolentes i injustes, però aquest pobre innocent no té cap culpa ..." Se sent culpable, avergonyit, i així, diu sant Agustí, amb aquesta vergonya va robar el Paradís. La tercera, la que més em commou, és la vergonya de Judes. Judes és un personatge difícil d’entendre, hi ha hagut moltes interpretacions de la seva personalitat. No obstant això, al final, quan veu el que ha fet, va als "justos", als sacerdots, i els diu: "He pecat, perquè he entregat sang innocent" I ells li responen: "A nosaltres què? Allà tu" . I s’allunya embarassat per la culpa que el sufoca. Potser si hagués trobat a la Verge Maria, les coses haurien estat diferents, però el pobre se’n va, no troba una sortida i es penja. Però hi ha una cosa que em fa pensar que la història de Judes no acaba aquí. Potser algú pensarà: "Aquest Papa és un heretge". Però no! Us convido a contemplar un capitell medieval de la basílica de Santa Maria Magdalena a Vézelay, a la Borgonya (França). Els homes de l’Edat Mitjana feien catequesi a través de les escultures i de les imatges. En aquest capitell, d’una banda, està Judes penjant-se, però a l’altra banda hi ha el Bon Pastor que el carrega sobre les seves espatlles i el porta amb ell. En els llavis del Bon Pastor hi ha un indici de somriure, no dic irònic, però sí una mica còmplice. Darrere del meu escriptori tinc la fotografia d’aquest capitell dividit en dues parts, perquè m’ajuda a meditar: hi ha moltes maneres d’avergonyir-se. La desesperació és una, però hem de tractar d’ajudar a les persones desesperades a trobar l’autèntic camí de la vergonya, i que no acabin com ho fa Judes. Aquests tres personatges de la passió de Jesús m’ajuden molt. La vergonya és una gràcia. Per a nosaltres, a l’Argentina, algú que no sap com comportar-se i actua malament és un "pocavergonya". 
Papa Francesc

diumenge, 16 de febrer de 2020

L'escrit del mes: FEBRER

PASSEN ELS DIES... UNA ALTRA QUARESMA!... PERÒ L’AMOR NO PASSA MAI!!!

Ja som altre cop a l’inici de la Quaresma, temps de renovació interior que podem aprofitar per a aprofundir en el sentit i el valor de ser cristians, i descobrir de nou la misericòrdia de Déu perquè també nosaltres arribem a ser més misericordiosos entre nosaltres i amb els nostres germans. I que tot sigui per a major glòria de Déu.


Quan se’ns parla de l’almoina, crec ens cal una mirada més profunda, que transcendeixi la dimensió purament material: hi ha més felicitat en donar que rebre; en donar-nos, hauríem de dir, perquè en això consisteix la caritat fraterna. I és quan actuem amb amor que expressem la veritat del nostre ésser, perquè no hem estat creats per a nosaltres mateixos, sinó per a Déu i per als germans. Però això exigeix la conversió interior a l’amor de Déu i dels germans, a imitació de Jesucrist, que morint a la creu es va lliurar a si mateix per nosaltres.

Cada vegada que per amor de Déu compartim no sols els nostres béns, sinó el que som, presència de l’amor de Déu, amb el proïsme experimentem que la plenitud de vida ve de l’amor i ho recuperem tot com benedicció en forma de pau, de satisfacció interior i d’alegria. El Pare celestial recompensa les nostres almoines, la nostra donació, amb la seva alegria. És més, l’almoina, el compartir l’amor, apropant-nos als altres, ens acosta a Déu i pot convertir-se en un instrument d’autèntica conversió i reconciliació amb ell i amb els germans; perquè com diu St. Pere: la caritat cobreix multitud de pecats. Com repeteix sovint la litúrgia quaresmal, Déu ens ofereix als pecadors la possibilitat de ser perdonats. Posar en pràctica, doncs, i fer realitat la caritat fraterna, ens disposa a rebre aquest do.
Sí, aquella viuda pobra de l’evangeli va donar tot el que tenia, és a dir: tota la seva persona. I jo em pregunto: no és aquesta la nostra resposta a la vocació rebuda? no hauria de ser aquesta la donació en fer la nostra opció de vida comuna, plenament lliures per a viure en i la caritat fraterna? Jesucrist es va fer pobre per tal d’enriquir-nos amb la seva pobresa; es va lliurar a si mateix per nosaltres. La Quaresma ens impulsa a seguir el seu exemple, també a través de ser fidels a la donació que hem fet i hem de fer en el dia a dia com a resposta de la nostra vida cristiana. Seguint l’ensenyament de l’Evangeli, podem aprendre a fer de la nostra vida un do total; imitant-lo estarem disposats a donar, no tant alguna cosa del que tenim, sinó a donar-nos a nosaltres mateixos.

És que no es resumeix tot l’Evangeli en l’únic manament de la caritat? Per tant, la pràctica quaresmal de l’almoina, de la donació, es converteix en un mitjà per aprofundir la nostra vocació cristiana. Si ens oferim gratuïtament, donarem testimoniatge que no és la riquesa material la que dicta les lleis de l’existència, sinó l’amor. Per tant, el que dóna valor a l’almoina, a la donació, és l’amor, que inspira formes diferents de do, segons les possibilitats i les condicions de cada un.

Aprofitem aquesta Quaresma per créixer en la caritat i reconèixer en els germans a Crist mateix. Aquest és el nostre millor apostolat: No tinc plata ni or, però el que tinc, t’ho dono: en nom de Jesucrist, el Natzarè, camina. Sí, ajudar a tirar endavant pel camí de la fe i de l’amor els germans que Déu posa en el nostre mateix camí. Fem que la nostra donació, la nostra almoina, sigui un signe del do més gran que podem oferir als altres amb l’anunci i el testimoni de Crist, en el qual s’hi troba la vida veritable. Per tant, procurem que aquest temps de Quaresma es caracteritzi per un esforç personal i comunitari d’adhesió a Crist per a ser testimonis del seu amor.

Que Maria, la Mare, la dona que fidel feu donació de si mateixa perquè l’Amor s’encarnés, ens ajudi a viure amb profunditat la Quaresma armats amb la pregària i el dejuni i, seguint el seu exemple vivint la donació de nosaltres mateixos per fer present l’Amor, i arribar a les celebracions de les festes de Pasqua renovats en l’esperit. Aquest és el desig que us transmeto per poder-lo fer realitat entre tots arreu.


P. Ferran Colás, C.O.
Prepòsit


----

AGENDA DEL MES DE FEBRER DE 2020

2 Diumenge Presentació del Senyor. Festa.
9 Diumenge V de durant l’any. Festa.
10 Dilluns. A les 20 h: Reunió de Consell parroquial.
16 Diumenge VI de durant l’any. Festa.
23 Diumenge VII de durant l’any. Festa.
26 Dimecres de Cendra.

diumenge, 5 de gener de 2020

L'escrit del mes: GENER

RETORNEM AL CRIST
El mes de gener és marcat aquí, a casa nostra, per dos fets que, tot i que no
ens passen desapercebuts, sí mirem d’eludir el que poden significar: els aniversaris del P. Joan Esteve i el meu. –Noi, ens anem fent grans!, però felicitats!!!–

Tanmateix donem gràcies a Déu perquè, a mesura que passen els anys, ens podem anar convertint. I podem anar prenent consciència que l’home no resta mai allò que és, i que, al llarg de la vida, ens hem d’anar readaptant constantment –ja no pugem l’escala de tres en tres–.

Donem gràcies a Déu, perquè la saviesa que s’adquireix amb els anys, consisteix a estar content de l’edat que un té i a treure’n el profit que se’n pot treure. Perquè és meravellós de recórrer totes les etapes de la vida de ser a cada edat el que un és! Res no és tan trist com un encara jove ja es creu vell –jo ja sóc gran, estic malalt, això ja no es per mi, jo no puc... tot es pot, si hom vol!–, o com un vell que gallardeja –potser aferrant-se a un passat que ja ha passat, i no vol que sigui dit–.

Sí, ens hem d’acceptar tal com som. L’home no és sempre el mateix; canviem d’un dia a l’altre, i ho hem d’acceptar; perquè és bonic d’avançar pas a pas bo i collint totes les flors.

Nosaltres no podem oblidar allò que Sant Pau VI deia sovint: que hem de retornar actualment al Crist... Sí, encara ressona en el nostre cor el Déu-és- amb-nosaltres; així doncs, impregnem-nos de divinitat. Déu actua, ens condueix, ens invita a conformar-nos a la seva voluntat; així, tot el que fem de bé és una resposta a la seva vida. Sí, la vida de demà és la maduració de la vida present. La vida, tot el que fem i deixem de fer, tan sols té sentit si la prenem com un caminar cap a l’eternitat. L’home és fet per a l’eternitat.

Crist, el missatge del qual és abans de tot que Déu és Pare i que ens estima més del que som capaços nosaltres, va ressuscitar. I la Resurrecció és eterna. Els deixebles quan començaren la seva missió, es presentaren com a testimonis de Resurrecció, no de Passió, la qual sols dura poc temps. Els anys passen, duren poc, però en aquest temps que Déu ens regala siguem testimonis de ser uns “salvats”... retornem al Crist.

Perquè també som fills d’eternitat. I és que la caritat va més enllà que la justícia. Crist es va encarnar perquè som pecadors, ve i ens salva perquè som pecadors; ens estima sense ser-ne mereixedors... retornem al Crist.

Perquè, com diu Sant Pau, els qui per endavant Déu ha conegut, els ha predestinats també a ser conformes a la imatge del seu Fill, per tal que Ell sigui primogènit entre molts germans... I qui ens pot allunyar del Crist, que tant ens estima? Res és capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist ha demostrat com ens estima. És més, pel baptisme ja som seus i ens ha cridat a ser imatge del seu Fill... retornem al Crist, de manera que també puguem dir: visc, però ja no sóc jo qui visc, sinó que el Crist viu en mi, i el que ara visc en aquest món, ho visc per la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va oferir a si mateix per mi...

Sí, que en els anys que passen no tingui per inútil la gràcia de Déu, perquè aleshores el Crist ha mort per no res.

Per això, cada dia que brilla encara és un signe que Déu ens adreça per a estimar més, sense cap més preocupació que la d’estimar. Perquè la vida és bella quan l’home se supera en la recerca de la felicitat de l’altre. Serà això una utopia en la nostra comunitat? Complim l’únic manament que n. p. Sant Felip ens deixà als qui som els seus fills: acceptar-nos a nosaltres mateixos, acceptar el germà... estimar amb amor fratern! ...estimar, estimar, estimar... quina vocació la que se’ns fa!!

P. Ferran Colás, C.O.
Prepòsit

----

“PER AIXÒ VAIG DECIDIR SER DEIXEBLE” per C. Turner

Quan era petit, vaig anar de viatge un cap de setmana amb un grup de nens de la meva parròquia. Fèiem activitats, jugàvem a futbol, i per les nits escoltàvem històries de la Bíblia.
El dissabte per la nit ens assèiem en cercle i escoltàvem a un dels monitors parlar sobre viure per Jesús. Al finalitzar vaig comentar a un dels monitors: “Per favor, ajuda’m a viure per a Jesús, per ara no entenc gaire, però ajuda’m a fer-ho quan ho entengui”. Havia posat la primera pedra en el fonament de la vida cristiana.
Sent adolescent em vaig adonar que no era tant bo com hauria desitjat. Ràpidament perdia els nervis, era increïblement arrogant i vaig començar a ser un abusador. Feia coses que eren indignants per les persones que m’envoltaven i era  turmentat pels pensaments impurs dels quals m’avergonyia. Això em va fer enfadar. No volia pecar,  en canvi, sentia que no podia ajudar-me a mi mateix.
Un dia vaig decidir que mai més faria o deixaria que els meus pensaments anessin en una direcció que conscientment sabia que estava malament. Recordo que aquest decisió em va donar una gran sensació de pau. En canvi, seguia fent coses que després feien penedir-me. Vaig pregar molt perquè pogués ser lliure del pecat que trobava en mi.
Als quinze anys vaig anar a una conferència de joves cristians. En ella vaig rebre la fe que a través de l’obediència a l’Esperit era possible arribar a una vida de completa victòria sobre el pecat.
L’anhel de ser lliure del pecat va ser la raó per la qual em vaig convertir en un deixeble! Em vaig adonar que la meva “pròpia voluntat”, els  meus  anhels,  passions  i  desitjos  estaven  corromputs  i que  cedir davant d’ells seria una pèrdua eterna tant per mi com per les persones que m’envoltaven. La raó per la qual estava disposat a renunciar plenament a la meva pròpia voluntat en tots els aspectes de la vida, va ser perquè vaig veure una oportunitat gloriosa per ser completament lliure de pecat en  l transcurs de la meva vida.
És per aquest motiu, que tots els dies, en cada situació de la vida on trobi algun record del meu propi egoisme, escullo fer la voluntat de Déu enlloc de la meva.



diumenge, 8 de desembre de 2019

L'escrit del mes: Desembre

EL MÓN VOL VEURE JESÚS


“Quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, perquè rescatés els qui vivíem sota la Llei i rebéssim la condició de fills”. Sí, els fills, tots en som destinataris de “l’amor de Déu revelat”. Els pastors s’arribaren a Betlem a veure el que l’àngel els havia anunciat... i “havent-ho vist amb els propis ulls, van contar el que els havien dit d’aquell infant, i tothom que ho sentia es meravellava del que deien els pastors”, per tota senya, un nen en bolquers posat en una menjadora. Els mags “veieren el nen amb Maria, la seva mare”, tot i que van tenir més dificultats per arribar-hi, ja que capficats no veien l’estrella, però “la seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa”. Passat el temps, uns grecs fan a l’apòstol Felip la petició “volem veure Jesús”. I passat més temps encara, són molts els qui, potser no sempre de manera conscient, ens demanen “volem veure Jesús”, no sols que els parlem de Jesús, sinó que els mostrem Jesús. Tanmateix no el podrem mostrar mitjançant les llums enganyoses d’un Nadal pagà, materialista, hedonista, que ens porta a la buidor del no-res. 
Quan em falta aleshores, però, per arribar a allò de sant Pau: “Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi”; és a dir, quan em falta encara perquè l’amor que Déu ha revelat, fins en la petitesa d’un infant en bolquers, sigui una realitat en mi i ser-ne testimoni. Crist, en néixer, ha establert una nova relació entre Déu i l’home, qui, rescatat de la Llei, ha d’assumir que allò fonamental per la perfecció humana i la transformació del món és el manament nou de l’amor.
Guaita! i això és el que St. Felip Neri en digué Oratori: l’única regla la caritat fraterna, perquè qui creu en l’Amor, manifestat a tots els homes, sap que és un camí obert i que no és inútil qualsevol esforç per arribar a la fraternitat universal. St. Felip Neri era conscient, perquè ho vivia en la seva pròpia pell, que allò que el món necessita és l’amor de Déu, trobar Crist i creure en Ell. 
Quin compromís hem heretat: portar tothom a la comunió amb Déu! Perquè amb convicció, “us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist”. Sí, tenim la responsabilitat de saber escoltar l’anunci de l’àngel als pastors, perquè com ells siguem testimonis de comunió en l’Amor enmig d’un món que sedeja veure Jesús. 
Retrobem-nos, comunitat d’amor, retrobem el vertader sentit del Nadal. Visquem cada dia el Nadal, perquè en la comunitat i des de l’Església l’Emmanuel, Déu-amb-nosaltres, es faci present en la vida de cada dia i tots aquells que volen veure’l el puguin trobar. Més encara, perquè gràcies al nostre ser parròquia siguin molts els qui, com el vell Simeó, tinguin la certesa de no morir sense haver vist abans el Messies del Senyor.
Que com el sí de Maria, la resposta generosa i oberta a l’Amor de cadascú dels qui som la parròquia de Corpus provoqui una nova maternitat d’aquells que es deixin sorprendre pel misteri del Déu-Amor, perquè capaços de viure alegres en l’esperança, formem una veritable Comunitat, units en l’únic Cos de Crist, que es coedifica en l’únic temple de l’Esperit Sant. Que com a St. Felip Neri, el nostre cor cremi d’aquell Amor que uneix el Pare i el Fill, en el qual s’encarna, perquè tots plens d’alegria puguem ser-ne testimonis; com voldria veure’l ja cremar!
Bon Nadal a tothom!!!


MOLT BON NADAL A TOTHOM!!!
P. Ferran Colás Peiró, C.O.

AGENDA DEL MES DE DESEMBRE:

Dilluns 9, a les 20 h.: Pregària d’Advent.
Dilluns 16, a les 20 h.: Pregària d’Advent.
Dissabte 21, a les 19 h.: Celebració penitencial.
Dilluns 23, a les 20 h.: Pregària d’Advent.

CELEBREM EL NADAL:

Dilluns 24, única celebració: la Missa del Gall a les 24 h.
Dimarts 25: Nadal. Misses a les 12,00 h.
Dimecres 26: St. Esteve. Missa a les 19,30 h.

“Aquest Nadal sigues part de la solució contra la pobresa”: recollida d’aliments cada dia de 19 h. a 20 h., a l’església.



divendres, 1 de novembre de 2019

L'escrit del mes: Novembre


Aquest mes, ja ho sabem, recordem tots els difunts, aquells que ens han deixat. I preguem per ells. I ho fem amb serenor i esperança, perquè creiem que viuen per sempre.
Davant el misteri de la mort, la llum de la fe ens dóna una resposta i ens diu que hi ha una vida nova i per sempre. És un punt important, essencial, de la nostra fe. Perquè amb la mort potser ho perdo tot, però jo no em perdo. La mort no liquida la persona. La mort és la porta que ens obre la vida definitiva. Això sí, la mort ens fa respecte i possiblement por, segons l’educació que haguem rebut. I és que nosaltres tampoc no sabem ben bé el camí. Tanmateix per al creient la resposta ens la dóna Jesús: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.
Que en són, d’extraordinàries, aquestes paraules! Ja sabem com hem de viure per Viure sempre. Conèixer Jesús, els seus evangelis, la seva persona. Parlar amb ell en la pregària. Trobar-lo en els més petits. Estimar-lo i dir-li-ho, que l’estimem. Pensar en ell. Ell ens ensenya el camí i ens l’obre, perquè ell és el CAMÍ. Ell ens ajuda a conèixer la realitat, a trobar el sentit de la vida, perquè ell és la VERITAT. Ell vol que tinguem una gran qualitat de vida, vol que estimem la vida, vol que treballem perquè tothom pugui viure dignament. Ell és la VIDA.
El record dels nostres difunts ens dóna sempre serenor, això sí, humanament envoltada de tristesa. I aquesta tristesa és més forta quan la persona estimada fa poc que ha mort. I enmig d’aquesta tristesa i buidor del cor, Jesús ens diu: “Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi”. Ell, Jesús, els ha preparat un lloc, als nostres estimats difunts, a la Casa del Pare. I a nosaltres, també ens té preparat un lloc. No en sabem gran cosa, però sabem que Jesús ens espera i que ens té un lloc reservat en el seu Regne d’amor, al cel. I que allà només podrem estar feliços. No hi cap més alternativa.
Preguem per tots els difunts. Entre ells hi ha persones estimades, que ens han deixat i que poden continuar vivint a través nostre. Ells poden continuar presents en el nostre món a través de la nostra vida. Potser podem imitar el seu esforç, el seu amor, la seva generositat, el seu exemple, la seva fe. Aquest record vol ser una invitació a viure i estimar tot allò de bo que ells vivien i estimaven.
 Preguem especialment pels difunts. Que el Pare els aculli als seus braços amb sa tendresa divina. I que ells continuïn treballant el seu amor per tots i cadascú de nosaltres.
Mn. Ferran Colás Peiró, C.O.




La mort pel cristià

Pel cristià, la vida no és un parèntesi entre res i res estrany. I la mort no és un tall inexorable que falla a viure. Per Christian, Vita Mutatur, no Tollitur: la vida no es perd, es transforma. No hi ha cap sentiment tràgic de la mort, així que no hi ha cap sentiment tràgic de la vida.
Què és el que dóna el temple a un cristià? Què és el que engreixa la seva encarnació per suportar les talles, les osques i les ganes de viure? Què, al final, es distingeix d'altres homes? Sens dubte, l'esperança.
Un cristià és un home de confiança a la seva esperança. Tots els béns immobles sense codi de barres o venciment data-tenir-los en l'altre costat de la vida. I aquí va. En definitiva, doncs, un cristià és un home que va a una cita. I la vida és un "viure preparant" per a que l'estació terminal.
Però importa dir que l'esperança del cristià no és una nostàlgia de paradisos perduts. És una certesa de cels emparaulats que, de no ser reals, deixarien a Déu per mentider. I contra aquesta certesa -més ferma que una muralla de diamants- s'estavellen els acovardiments, les angoixes, les pors.
Epicur intenta burlar aquesta por a la mort amb un capciós joc de paraules: «Mentre jo existeixo, no existeix la mort; i quan existeix la mort, no existeixo jo».
Kant, per vèncer el terror d'imaginar-«ficat al tenebrós sepulcre» es reclina en la idea que el cadàver ja no és «ell». A partir d'aquí, no té sentit qualsevol pensament referit a algú que «ja no és».
I Sartre prefereix fixar-se en la lletjor dels cementiris, o en la vida del mort com un àlbum de records per als vius: «Estar mort és ser presa dels vius.» I també: «Una vida morta és una vida de la qual es fa custodi l'altre».
Davant d'Epicur, Kant, o Sartre, el més ignorant i pobre i desvalgut dels cristians pot trepitjar fort, amb la gallardia de qui té una resposta imbatible per al gran enigma, per al gran «forat negre» sense retorn. Una resposta per al gran misteri de la mort. Aquesta: la mort no és una cosa que passa, és algú que arriba.
Tots, cadascú al seu temps, serem o haurem estat aquest «algú que arriba». Algú que arriba a la cita. Algú que, per fi, arriba a posar-se sota la custòdia de l'Altre ... del Déu totalment Altre ... Del Déu que avala la seva «promesa d'una futura immortalitat». Del Déu que garanteix la «esperança d'una feliç resurrecció». D'aquí, el més audaç i magnífic dels desafiaments cristians: atrevir no només a creure en la immortalitat de les ànimes, sinó a esperar en la resurrecció dels cossos. Amb facilitat s'oblida que l'opera magna del cristianisme no és un crucificat vençut, sinó un ressuscitat.
 

PILAR URBANO, El hombre de Villa Tevere, Ed. Plaza Janés, 1995, pp.468-469