L'escrit del mes: MARÇ

Temps de Quaresma, temps d’esperança. 

El meu passat i el meu present no em conviden a l’optimisme, sinó a l’esperança. 

Quan comences a caminar per fer el cim d’una muntanya, el cim és lluny i el camí incert; és l’experiència que vaig tenir en fer el meu primer cim. A estones flaqueges i no et sents capaç, i quan més t’atures més et

costa tornar a arrencar. L’optimisme inicial s’ha estroncat i no et serveix ja com a incentiu. L’optimisme té aquesta tara: quan més el necessites,menys et serveix. Aleshores, algú et convida a enfilar-te una mica més. Malgrat el desànim i la incredulitat, hi accedeixes. Llavors veus el cim llunyà cap a on et dirigeixes. De cop, respires. És lluny, sí, però ja no tant. Estàs tan bé que t’hi quedaries, però contemplar el cim no és el mateix que pujar-lo. Cal baixar i reprendre el camí, ara ja no per optimisme, sinó per esperança.

En la Quaresma Jesús ens convida a enfilar-nos amb ell a un turonet. Des d’allà, ens fa contemplar la veritat més profunda de nosaltres mateixos, aquella que només es veu amb la perspectiva que Déu ens

dóna. El rostre se’ns fa lluminós, la mirada se’ns torna transparent i la por desapareix. Podem  contemplar el nostre destí, lluny encara, però cert. Jesús ha esquinçat el vel que ens impedia la visió d’allò que som. Perquè insisteixo que el que importa és ser i no tant el fer.

Aquesta mirada és el que justifica la meva esperança. Crec i espero en l’ésser humà perquè Déu creu i espera en ell. L’optimisme depèn de l’estat d’ànim, de la cadena de ràdio que escoltes al matí, de la

sort que has tingut a la vida, de la teva estructura psicològica, de la digestió que has fet aquella tarda. Hi ha gent més optimista i gent més pessimista, hi ha dies més optimistes i dies més pessimistes. És per això que no puc fonamentar la meva esperança en l’optimisme.

L’esperança no és el contrari del pessimisme, sinó de l’horror. L’esperança compromet infinitament més que l’optimisme.

L’esperança m’obliga a creure en l’ésser humà, en la seva irreprimible vocació a la vida, en la seva capacitat de vèncer les forces de la mort, en la seva castigada facultat d’estimar i en la seva urgència de ser estimat. No m’hi obliga l’optimisme, és Déu qui m’hi obliga: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo". Un manament que hem de posar al costat d’un altre, equivalent al primer en importància: "Aquests són els meus fills estimats, els teus germans,

estima’ls com jo els he estimat".

Allò que dóna sentit a la vida és molt més que una qüestió d’optimisme. La felicitat és una qüestió d’esperança, no d’optimisme. Jo espero que un dia serem veritablement feliços, però no només jo, sinó tots: "els bons" perquè agrairan a Déu la seva bondat i "els dolents" perquè li agrairan la seva misericòrdia. Feliços, no només per tenir el que tinc, no només perquè visc en una família, no només perquè m’han donat la feina que puc arribar a fer, no només perquè les coses em van bé; sinó feliç perquè sóc el que sóc i perquè Déu s’ha complagut en mi, en nosaltres, i perquè l’Amor amb què ens estima té més força que qualsevol pessimisme i que l’horror a ser condemnat i castigat per ser pecador, ja que Déu és Amor i m’estima.

En aquest món i en aquesta vida, experimentem una felicitat que passa i no podem construir-hi tres cabanes per evitar que passi. La visió s’acaba. Hem de baixar de la muntanya i prosseguir el nostre camí. Hem de sortir del núvol, d’acord, però no podem oblidar el que hem vist i sentit. Som pelegrins en un món que passa, som indigents que busquen una llar, som captaires que demanen un bocí de pa i un glop de sentit... però som pelegrins, indigents i captaires transfigurats, perquè ens sabem estimats.

Aquesta és la Quaresma que ens ha de dur a viure amb plenitud la Pasqua.

P. Ferran Colás, C.O.

AGENDA DEL MES DE MARÇ DE 2020 

- Temps de Quaresma, de dilluns a divendres, de 18h. a 19,15h.: Sagrament de la reconciliació.

- Divendres de Quaresma: Via Creu, en acabar la missa del vespre. 

1 Diumenge I de Quaresma. Festa. A les 18,30, Vespres cantades a l’Oratori. 

2 Dilluns. A les 20 h: Reunió de Consell parroquial. 

3 Dimarts. Sant Medir, festa major d’hivern de Gràcia. 

8 Diumenge II de Quaresma. Festa. A les 18,30, Vespres cantades a l’Oratori. 

14 Dissabte. A les 19 h., Recés a la parròquia de Corpus: “Viure l’esperit de la Quaresma amb Sant J. H. Newman”, a càrrec del Dr. Alejandro López Llosa. 

15 Diumenge III de Quaresma. Festa. A les 18,30, Vespres cantades a l’Oratori. 

21 Dissabte. Excursió amb l’Oratori a: Passió d’Olesa.

 22 Diumenge IV de Quaresma. A les 18,30 h., Vespres cantades a l’Oratori. 

29 Diumenge V de Quaresma. A les 18,30 h., Vespres cantades a l’Oratori.

----------------

La vergonya és una gràcia. 

En el relat de la Passió de Jesús hi ha tres episodis que parlen de la vergonya. Tres persones que s’avergonyeixen. La primera és Pere. Pere escolta cantar el gall i, en aquell mateix moment, sent alguna cosa dins seu i veu Jesús que surt i el mira. La vergonya és tal que plora amargament. El segon és el cas del bon lladre. "Nosaltres estem aquí", diu a l’altre company de desgràcies, "perquè hem fet coses dolentes i injustes, però aquest pobre innocent no té cap culpa ..." Se sent culpable, avergonyit, i així, diu sant Agustí, amb aquesta vergonya va robar el Paradís. La tercera, la que més em commou, és la vergonya de Judes. Judes és un personatge difícil d’entendre, hi ha hagut moltes interpretacions de la seva personalitat. No obstant això, al final, quan veu el que ha fet, va als "justos", als sacerdots, i els diu: "He pecat, perquè he entregat sang innocent" I ells li responen: "A nosaltres què? Allà tu" . I s’allunya embarassat per la culpa que el sufoca. Potser si hagués trobat a la Verge Maria, les coses haurien estat diferents, però el pobre se’n va, no troba una sortida i es penja. Però hi ha una cosa que em fa pensar que la història de Judes no acaba aquí. Potser algú pensarà: "Aquest Papa és un heretge". Però no! Us convido a contemplar un capitell medieval de la basílica de Santa Maria Magdalena a Vézelay, a la Borgonya (França). Els homes de l’Edat Mitjana feien catequesi a través de les escultures i de les imatges. En aquest capitell, d’una banda, està Judes penjant-se, però a l’altra banda hi ha el Bon Pastor que el carrega sobre les seves espatlles i el porta amb ell. En els llavis del Bon Pastor hi ha un indici de somriure, no dic irònic, però sí una mica còmplice. Darrere del meu escriptori tinc la fotografia d’aquest capitell dividit en dues parts, perquè m’ajuda a meditar: hi ha moltes maneres d’avergonyir-se. La desesperació és una, però hem de tractar d’ajudar a les persones desesperades a trobar l’autèntic camí de la vergonya, i que no acabin com ho fa Judes. Aquests tres personatges de la passió de Jesús m’ajuden molt. La vergonya és una gràcia. Per a nosaltres, a l’Argentina, algú que no sap com comportar-se i actua malament és un "pocavergonya". 

Papa Francesc