No feu
un posat trist, diu el Senyor.
l’atleta no s’entristeix per
l’esforç
si està segur que arribarà a bon
terme.
ni tan sols és trista la penitència
quan tenim la certesa del
perdó.
de
tantes coses que m’encadenen,
que
amb l’almoina recobri la joia
amb que TU m’abraces.
----------------------------------------------------------------------------------
ARXIPRESTAT DE GRÀCIA
CONFERÈNCIA QUARESMAL
Ponent: Mons. Antoni Vadell, bisbe auxiliar
Dia 7 de març a les 20:45 a la parròquia de Josepets
Hi poden participar totes les parròquies de l'arxiprestat
l’atleta no s’entristeix per
l’esforç
si està segur que arribarà a bon terme.
ni tan sols és trista la penitència
quan tenim la certesa del perdó.
si està segur que arribarà a bon terme.
ni tan sols és trista la penitència
quan tenim la certesa del perdó.
Senyor,
que amb el dejuni em buidi
de tantes coses que m’encadenen,
que amb l’almoina recobri la joia
de tantes coses que m’encadenen,
que amb l’almoina recobri la joia
de donar gratuïtament,
i que amb la pregària
m’adoni de l’amor entranyable
amb que TU m’abraces.
amb que TU m’abraces.
------------------------------------------------------------------------------------
ACTES QUARESMALS
Dimecres de cendra: celebracions pròpies de la diada amb imposició de la cendra i Eucaristia, a les 9 i a les 19'30h.
Reflexió compartida de l'Evangeli de cada diumenge, seguint el guiatge audiovisual ofert per les monges de St. Benet de Montserrat.
Aquest any, també ho allargarem amb una reflexió sobre el mateix tema. Es farà cada dilluns després de la Missa vespertina.
Via Crucis: seguint els passos de Jesús en el camí de la Creu, resseguint en grup les estacions fent-nos companys del Senyor. L'hora aproximada seà a les 20h dels divendres.
Pregària de vespres: tots els dissabtes a les 19'30h
Pregària del Sant Rosari: de dilluns a divendres a les 19h
Homilia quaresmal: cada dia en celebrar l'Eucaristia.
Celebrar la reconciliació amb el Senyor i els germans: la Quaresma és un bon moment per retornar al Senyor. Com el fill pròdig, ens podem adonar que el Pare està a punt per acollir-nos i trobar en Ell, misericòrdia.
Preferentment els divendres de 18 a 19h i quan es demani oportunament podreu ser acollits.
Actes personals:
La pregària, rellegint l'Evangeli de Joan
El dejuni: posant fre a allò que més m'agrada: aliments, TV, despeses no necessàries, oferint el nostre temps a qui el necessita i fent-li companyia,...
L'almoina: oferint aquell diner que he destinat en ajut de qui ho necessiti: Caritas, el Cottolengo, la fundació acollida i esperança, etc.
---------------------------------------------------------------------------------------------
El Papa Francesc, en el seu missatge de Quaresma, fa un toc d'atenció:
El mal s'escamparà tant, que l'amor de molts es refredarà (Mt. 24, 12)
Estimats germans i germanes,
Un cop més ens surt a l’encontre la Pasqua del Senyor. Per preparar-nos per rebre-la, la Providència de Déu ens ofereix cada any la Quaresma, «signe sacramental de la nostra conversió»,[1] que anuncia i realitza la possibilitat de tornar al Senyor amb tot el cor i amb tota la vida.
Com tots els anys, amb aquest missatge desitjo ajudar tota l’Església a viure amb goig i amb veritat aquest temps de gràcia; i ho faig inspirant-me en una expressió de Jesús en l’Evangeli de Mateu: «El mal s’escamparà tant, que l’amor de molts es refredarà» (24,12).
Aquesta frase es troba en el discurs que parla de la fi dels temps i que està ambientat en Jerusalem, en la muntanya de les Oliveres, precisament allí on començarà la passió del Senyor. Jesús, responent una pregunta dels seus deixebles, anuncia una gran tribulació i descriu la situació en la que podria trobar-se la comunitat dels fidels: enfront dels esdeveniments dolorosos, alguns falsos profetes enganyaran molta gent fins a amenaçar amb apagar la caritat en els cors, que és el centre de tot l’Evangeli.
Els falsos profetes
Escoltem aquest passatge i preguntem-nos: quines formes prenen els falsos profetes?
Són com «encantadors de serps», o sigui, s’aprofiten de les emocions humanes per esclavitzar les persones i dur-les on ells volen. Quants fills de Déu es deixen fascinar per les seduccions d’un plaer momentani, al qual se’l confon amb la felicitat. Quants homes i dones viuen encantats per la il·lusió dels diners, que els fa en realitat esclaus del lucre o d’interessos mesquins. Quants viuen pensant que es valen per si mateixos i cauen presos de la soledat.
Uns altres falsos profetes són aquells «xarlatans» que ofereixen solucions senzilles i immediates per als sofriments, remeis que tanmateix són completament inútils: quants són els joves als quals se’ls ofereix el fals remei de la droga, d’unes relacions d’«usar i llençar», de guanys fàcils però deshonestos. Quants es deixen captivar per una vida completament virtual, en la que les relacions semblen més senzilles i ràpides però que després resulten dramàticament sense sentit. Aquests estafadors no només ofereixen coses sense valor sinó que treuen el que és més valuós, com la dignitat, la llibertat i la capacitat d’estimar. És l’engany de la vanitat, que ens duu a presumir de les nostres qualitats…, fent-nos caure en el ridícul; i el ridícul no té marxa enrere. No és una sorpresa: des de sempre el dimoni, que és «mentider i pare de la mentida» (Jn 8,44), presenta el mal com a bé i el que és fals com a veritable, per confondre el cor de l’home. Cadascú de nosaltres, per tant, està cridat a discernir i examinar en el seu cor si se sent amenaçat per les mentides d’aquests falsos profetes. Hem d’aprendre a no quedar-nos en un nivell immediat, superficial, sinó a reconèixer quines coses són les que deixen al nostre interior una petjada bona i més duradora, perquè venen de Déu i certament serveixen per al nostre bé.
Un cor fred
Dante Alighieri, en la seva descripció de l’infern, s’imagina el diable assegut en un tro de gel;[2] la seva llar és el gel de l’amor extingit. Preguntem-nos aleshores: com es refreda en nosaltres la caritat? Quins són els senyals que ens indiquen que l’amor corre el risc d’apagar-se en nosaltres?
Allò que apaga la caritat abans que res és l’avidesa pels diners, «arrel de tots els mals» (1Tm 6,10), a la qual li segueix el rebuig de Déu i, per tant, el no voler buscar consol en ell, preferint quedar-nos amb la nostra desolació abans que sentir-nos confortats per la seva Paraula i els seus Sagraments.[3] Tot això es transforma en violència que es dirigeix contra aquells que considerem una amenaça per a les nostres «certeses»: el nen per néixer, l’ancià malalt, l’hoste de pas, l’estranger, així com el proïsme que no correspon a les nostres expectatives.
També la creació és un testimoni silenciós d’aquest refredament de la caritat: la terra està enverinada a causa de les deixalles llançades per negligència i interès; els mars, també contaminats, han de recobrir per desgràcia les restes de tants nàufrags de les migracions forçades; els cels –que en el designi de Déu canten la seva glòria- es veuen solcats per màquines que fan ploure instruments de mort.
L’amor es refreda també en les nostres comunitats: en l’Exhortació apostòlica Evangelii gaudium vaig intentar descriure els senyals més evidents d’aquesta falta d’amor. Aquests són: l’accídia egoista, el pessimisme estèril, la temptació d’aïllar-se i entaular contínues guerres fratricides, la mentalitat mundana que indueix a ocupar-se només del que és aparent, disminuint d’aquesta manera l’entusiasme missioner.[4]
Què podem fer?
Si veiem dins de nosaltres i al voltant nostre els signes que abans he descrit, l’Església, la nostra mare i mestra, a més de la medicina a vegades amarga de la veritat, ens ofereix en aquest temps de Quaresma el dolç remei de la pregària, l’almoina i el dejuni.
El fet de dedicar més temps a la pregària fa que el nostre cor descobreixi les mentides secretes amb les quals ens enganyem a nosaltres mateixos,[5] per a cercar finalment el consol en Déu. Ell és el nostre Pare i desitja per a nosaltres la vida.
L’exercici de l’almoina ens allibera de l’avidesa i ens ajuda a descobrir que l’altre és el meu germà: el que tinc no és mai només meu. De la mateixa manera que, com a cristians, m’agradaria que seguíssim l’exemple dels Apòstols i veiéssim en la possibilitat de compartir els nostres béns amb els altres un testimoni concret que vivim en l’Església. A aquest propòsit faig meva l’exhortació de sant Pau, quan convidava els corintis a participar en la col·lecta per a la comunitat de Jerusalem: «convé que dugueu a terme la col·lecta» (2Co 8,10). Això val especialment en la Quaresma, un temps en el que molts organismes realitzen col·lectes a favor d’esglésies i poblacions que passen per dificultats. I com voldria que també en les nostres relacions quotidianes, davant de cada germà que ens demana ajuda, penséssim que es tracta d’una crida de la divina Providència: cada almoina és un motiu per a participar en la Providència de Déu vers els seus fills; i si ell avui se serveix de mi per ajudar un germà, no proveirà també demà les meves necessitats, ell, que no es deixa guanyar per ningú en generositat?[6]
El dejuni , per últim, debilita la nostra violència, ens desarma, i constitueix una important ocasió per a créixer. D’una banda, ens permet experimentar el que senten aquells que no tenen el que és indispensable i coneixen el fibló de la fam; d’altra banda, expressa la condició del nostre esperit, famolenc de bondat i assedegat de la vida de Déu. El dejuni ens desperta, ens fa estar més atents a Déu i al proïsme, inflama la nostra voluntat d’obeir Déu, que és l’únic que sacia la nostra fam.
Voldria que la meva veu traspassés les fronteres de l’Església Catòlica, perquè arribés a tots vosaltres, homes i dones de bona voluntat, disposats a escoltar Déu. Si us sentiu afligits com nosaltres, perquè en el món s’estén la iniquitat, si us preocupa la fredor que paralitza el cor i les obres, si veieu que es debilita el sentit d’una mateixa humanitat, uniu-vos a nosaltres per invocar junts Déu, per dejunar junts i entregar junts el que podem com ajuda per als nostres germans.
El foc de la Pasqua
Convido especialment els membres de l’Església a emprendre amb zel el camí de la Quaresma, sostinguts per l’almoina, el dejuni i la pregària. Si en molts cors a vegades fa la sensació que la caritat s’ha apagat, en el cor de Déu no s’apaga. Ell sempre ens dona una nova oportunitat perquè puguem començar a estimar de nou.
Una ocasió propícia serà la iniciativa «24 hores per al Senyor», que aquest any ens convida novament a celebrar el Sagrament de la Reconciliació en un context d’adoració eucarística. L’any 2018 tindrà lloc el divendres 9 i el dissabte 10 de març, inspirant-se en les paraules del Salm 130,4: «És molt vostre perdonar». A cada diòcesi, almenys una església romandrà oberta durant 24 hores seguides, per a permetre la pregària d’adoració i la confessió sacramental.
La nit de Pasqua reviurem el suggestiu ritu d’encendre el ciri pasqual: la llum que prové del «foc nou» a poc a poc esvairà la foscor i il·luminarà l’assemblea litúrgica. «Que la llum de Crist, ressuscitat i gloriós, dissipi les tenebres del nostre cor i del nostre esperit»,[7] perquè tots puguem viure la mateixa experiència dels deixebles d’Emmaús: després d’escoltar la Paraula del Senyor i d’alimentar-nos amb el Pa eucarístic el nostre cor tornarà a abrusar-se de fe, esperança i caritat.
Us beneeixo de tot cor i prego per vosaltres. No us oblideu de pregar per mi.
Francesc
Vaticà, 1 de novembre de 2017
Solemnitat de Tots Sants
[1] Missal Romà, I Diumenge de Quaresma, Oració Col·lecta (versió italiana).
[2] “Sortia el sobirà del regne del dolor fora de la gelada superfície, des de la meitat del pit” (Infern XXXIV, 28-29).
[3] “És curiós, però moltes vegades tenim por de la consolació, de ser consolats. És més, ens sentim més segurs en la tristesa i en la desolació. Sabeu per què? Perquè en la tristesa ens sentim quasi protagonistes. En canvi en la consolació és l’Esperit Sant el protagonista” (Àngelus, 7 desembre 2014).
[4] Cf. Evangelii gaudium, 76-109.
[5] Cf. Benet XVI, Enc. Spe salvi, 33.
[6] Cf. Pius XII, Enc. Fidei donum, III.
[7] Missal Romà, Vetlla Pasqual, Lucernari.
ACTES QUARESMALS
Dimecres de cendra: celebracions pròpies de la diada amb imposició de la cendra i Eucaristia, a les 9 i a les 19'30h.
Reflexió compartida de l'Evangeli de cada diumenge, seguint el guiatge audiovisual ofert per les monges de St. Benet de Montserrat.
Aquest any, també ho allargarem amb una reflexió sobre el mateix tema. Es farà cada dilluns després de la Missa vespertina.
Via Crucis: seguint els passos de Jesús en el camí de la Creu, resseguint en grup les estacions fent-nos companys del Senyor. L'hora aproximada seà a les 20h dels divendres.
Pregària de vespres: tots els dissabtes a les 19'30h
Pregària del Sant Rosari: de dilluns a divendres a les 19h
Homilia quaresmal: cada dia en celebrar l'Eucaristia.
Celebrar la reconciliació amb el Senyor i els germans: la Quaresma és un bon moment per retornar al Senyor. Com el fill pròdig, ens podem adonar que el Pare està a punt per acollir-nos i trobar en Ell, misericòrdia.
Preferentment els divendres de 18 a 19h i quan es demani oportunament podreu ser acollits.
Actes personals:
La pregària, rellegint l'Evangeli de Joan
El dejuni: posant fre a allò que més m'agrada: aliments, TV, despeses no necessàries, oferint el nostre temps a qui el necessita i fent-li companyia,...
L'almoina: oferint aquell diner que he destinat en ajut de qui ho necessiti: Caritas, el Cottolengo, la fundació acollida i esperança, etc.
---------------------------------------------------------------------------------------------
Preferentment els divendres de 18 a 19h i quan es demani oportunament podreu ser acollits.
Actes personals:
La pregària, rellegint l'Evangeli de Joan
El dejuni: posant fre a allò que més m'agrada: aliments, TV, despeses no necessàries, oferint el nostre temps a qui el necessita i fent-li companyia,...
L'almoina: oferint aquell diner que he destinat en ajut de qui ho necessiti: Caritas, el Cottolengo, la fundació acollida i esperança, etc.
---------------------------------------------------------------------------------------------
El Papa Francesc, en el seu missatge de Quaresma, fa un toc d'atenció:
El mal s'escamparà tant, que l'amor de molts es refredarà (Mt. 24, 12)
Estimats germans i germanes,
Un cop més ens surt a l’encontre la Pasqua del Senyor. Per preparar-nos per rebre-la, la Providència de Déu ens ofereix cada any la Quaresma, «signe sacramental de la nostra conversió»,[1] que anuncia i realitza la possibilitat de tornar al Senyor amb tot el cor i amb tota la vida.
Com tots els anys, amb aquest missatge desitjo ajudar tota l’Església a viure amb goig i amb veritat aquest temps de gràcia; i ho faig inspirant-me en una expressió de Jesús en l’Evangeli de Mateu: «El mal s’escamparà tant, que l’amor de molts es refredarà» (24,12).
Aquesta frase es troba en el discurs que parla de la fi dels temps i que està ambientat en Jerusalem, en la muntanya de les Oliveres, precisament allí on començarà la passió del Senyor. Jesús, responent una pregunta dels seus deixebles, anuncia una gran tribulació i descriu la situació en la que podria trobar-se la comunitat dels fidels: enfront dels esdeveniments dolorosos, alguns falsos profetes enganyaran molta gent fins a amenaçar amb apagar la caritat en els cors, que és el centre de tot l’Evangeli.
Els falsos profetes
Escoltem aquest passatge i preguntem-nos: quines formes prenen els falsos profetes?
Són com «encantadors de serps», o sigui, s’aprofiten de les emocions humanes per esclavitzar les persones i dur-les on ells volen. Quants fills de Déu es deixen fascinar per les seduccions d’un plaer momentani, al qual se’l confon amb la felicitat. Quants homes i dones viuen encantats per la il·lusió dels diners, que els fa en realitat esclaus del lucre o d’interessos mesquins. Quants viuen pensant que es valen per si mateixos i cauen presos de la soledat.
Uns altres falsos profetes són aquells «xarlatans» que ofereixen solucions senzilles i immediates per als sofriments, remeis que tanmateix són completament inútils: quants són els joves als quals se’ls ofereix el fals remei de la droga, d’unes relacions d’«usar i llençar», de guanys fàcils però deshonestos. Quants es deixen captivar per una vida completament virtual, en la que les relacions semblen més senzilles i ràpides però que després resulten dramàticament sense sentit. Aquests estafadors no només ofereixen coses sense valor sinó que treuen el que és més valuós, com la dignitat, la llibertat i la capacitat d’estimar. És l’engany de la vanitat, que ens duu a presumir de les nostres qualitats…, fent-nos caure en el ridícul; i el ridícul no té marxa enrere. No és una sorpresa: des de sempre el dimoni, que és «mentider i pare de la mentida» (Jn 8,44), presenta el mal com a bé i el que és fals com a veritable, per confondre el cor de l’home. Cadascú de nosaltres, per tant, està cridat a discernir i examinar en el seu cor si se sent amenaçat per les mentides d’aquests falsos profetes. Hem d’aprendre a no quedar-nos en un nivell immediat, superficial, sinó a reconèixer quines coses són les que deixen al nostre interior una petjada bona i més duradora, perquè venen de Déu i certament serveixen per al nostre bé.
Un cor fred
Dante Alighieri, en la seva descripció de l’infern, s’imagina el diable assegut en un tro de gel;[2] la seva llar és el gel de l’amor extingit. Preguntem-nos aleshores: com es refreda en nosaltres la caritat? Quins són els senyals que ens indiquen que l’amor corre el risc d’apagar-se en nosaltres?
Allò que apaga la caritat abans que res és l’avidesa pels diners, «arrel de tots els mals» (1Tm 6,10), a la qual li segueix el rebuig de Déu i, per tant, el no voler buscar consol en ell, preferint quedar-nos amb la nostra desolació abans que sentir-nos confortats per la seva Paraula i els seus Sagraments.[3] Tot això es transforma en violència que es dirigeix contra aquells que considerem una amenaça per a les nostres «certeses»: el nen per néixer, l’ancià malalt, l’hoste de pas, l’estranger, així com el proïsme que no correspon a les nostres expectatives.
També la creació és un testimoni silenciós d’aquest refredament de la caritat: la terra està enverinada a causa de les deixalles llançades per negligència i interès; els mars, també contaminats, han de recobrir per desgràcia les restes de tants nàufrags de les migracions forçades; els cels –que en el designi de Déu canten la seva glòria- es veuen solcats per màquines que fan ploure instruments de mort.
L’amor es refreda també en les nostres comunitats: en l’Exhortació apostòlica Evangelii gaudium vaig intentar descriure els senyals més evidents d’aquesta falta d’amor. Aquests són: l’accídia egoista, el pessimisme estèril, la temptació d’aïllar-se i entaular contínues guerres fratricides, la mentalitat mundana que indueix a ocupar-se només del que és aparent, disminuint d’aquesta manera l’entusiasme missioner.[4]
Què podem fer?
Si veiem dins de nosaltres i al voltant nostre els signes que abans he descrit, l’Església, la nostra mare i mestra, a més de la medicina a vegades amarga de la veritat, ens ofereix en aquest temps de Quaresma el dolç remei de la pregària, l’almoina i el dejuni.
El fet de dedicar més temps a la pregària fa que el nostre cor descobreixi les mentides secretes amb les quals ens enganyem a nosaltres mateixos,[5] per a cercar finalment el consol en Déu. Ell és el nostre Pare i desitja per a nosaltres la vida.
L’exercici de l’almoina ens allibera de l’avidesa i ens ajuda a descobrir que l’altre és el meu germà: el que tinc no és mai només meu. De la mateixa manera que, com a cristians, m’agradaria que seguíssim l’exemple dels Apòstols i veiéssim en la possibilitat de compartir els nostres béns amb els altres un testimoni concret que vivim en l’Església. A aquest propòsit faig meva l’exhortació de sant Pau, quan convidava els corintis a participar en la col·lecta per a la comunitat de Jerusalem: «convé que dugueu a terme la col·lecta» (2Co 8,10). Això val especialment en la Quaresma, un temps en el que molts organismes realitzen col·lectes a favor d’esglésies i poblacions que passen per dificultats. I com voldria que també en les nostres relacions quotidianes, davant de cada germà que ens demana ajuda, penséssim que es tracta d’una crida de la divina Providència: cada almoina és un motiu per a participar en la Providència de Déu vers els seus fills; i si ell avui se serveix de mi per ajudar un germà, no proveirà també demà les meves necessitats, ell, que no es deixa guanyar per ningú en generositat?[6]
El dejuni , per últim, debilita la nostra violència, ens desarma, i constitueix una important ocasió per a créixer. D’una banda, ens permet experimentar el que senten aquells que no tenen el que és indispensable i coneixen el fibló de la fam; d’altra banda, expressa la condició del nostre esperit, famolenc de bondat i assedegat de la vida de Déu. El dejuni ens desperta, ens fa estar més atents a Déu i al proïsme, inflama la nostra voluntat d’obeir Déu, que és l’únic que sacia la nostra fam.
Voldria que la meva veu traspassés les fronteres de l’Església Catòlica, perquè arribés a tots vosaltres, homes i dones de bona voluntat, disposats a escoltar Déu. Si us sentiu afligits com nosaltres, perquè en el món s’estén la iniquitat, si us preocupa la fredor que paralitza el cor i les obres, si veieu que es debilita el sentit d’una mateixa humanitat, uniu-vos a nosaltres per invocar junts Déu, per dejunar junts i entregar junts el que podem com ajuda per als nostres germans.
El foc de la Pasqua
Convido especialment els membres de l’Església a emprendre amb zel el camí de la Quaresma, sostinguts per l’almoina, el dejuni i la pregària. Si en molts cors a vegades fa la sensació que la caritat s’ha apagat, en el cor de Déu no s’apaga. Ell sempre ens dona una nova oportunitat perquè puguem començar a estimar de nou.
Una ocasió propícia serà la iniciativa «24 hores per al Senyor», que aquest any ens convida novament a celebrar el Sagrament de la Reconciliació en un context d’adoració eucarística. L’any 2018 tindrà lloc el divendres 9 i el dissabte 10 de març, inspirant-se en les paraules del Salm 130,4: «És molt vostre perdonar». A cada diòcesi, almenys una església romandrà oberta durant 24 hores seguides, per a permetre la pregària d’adoració i la confessió sacramental.
La nit de Pasqua reviurem el suggestiu ritu d’encendre el ciri pasqual: la llum que prové del «foc nou» a poc a poc esvairà la foscor i il·luminarà l’assemblea litúrgica. «Que la llum de Crist, ressuscitat i gloriós, dissipi les tenebres del nostre cor i del nostre esperit»,[7] perquè tots puguem viure la mateixa experiència dels deixebles d’Emmaús: després d’escoltar la Paraula del Senyor i d’alimentar-nos amb el Pa eucarístic el nostre cor tornarà a abrusar-se de fe, esperança i caritat.
Us beneeixo de tot cor i prego per vosaltres. No us oblideu de pregar per mi.
Francesc
Vaticà, 1 de novembre de 2017
Solemnitat de Tots Sants
Solemnitat de Tots Sants
[1] Missal Romà, I Diumenge de Quaresma, Oració Col·lecta (versió italiana).
[2] “Sortia el sobirà del regne del dolor fora de la gelada superfície, des de la meitat del pit” (Infern XXXIV, 28-29).
[3] “És curiós, però moltes vegades tenim por de la consolació, de ser consolats. És més, ens sentim més segurs en la tristesa i en la desolació. Sabeu per què? Perquè en la tristesa ens sentim quasi protagonistes. En canvi en la consolació és l’Esperit Sant el protagonista” (Àngelus, 7 desembre 2014).
[4] Cf. Evangelii gaudium, 76-109.
[5] Cf. Benet XVI, Enc. Spe salvi, 33.
[6] Cf. Pius XII, Enc. Fidei donum, III.
[7] Missal Romà, Vetlla Pasqual, Lucernari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada