L'escrit del mes: GENER

RETORNEM AL CRIST

El mes de gener és marcat aquí, a casa nostra, per dos fets que, tot i que no

ens passen desapercebuts, sí mirem d’eludir el que poden significar: els aniversaris del P. Joan Esteve i el meu. –Noi, ens anem fent grans!, però felicitats!!!–

Tanmateix donem gràcies a Déu perquè, a mesura que passen els anys, ens podem anar convertint. I podem anar prenent consciència que l’home no resta mai allò que és, i que, al llarg de la vida, ens hem d’anar readaptant constantment –ja no pugem l’escala de tres en tres–.

Donem gràcies a Déu, perquè la saviesa que s’adquireix amb els anys, consisteix a estar content de l’edat que un té i a treure’n el profit que se’n pot treure. Perquè és meravellós de recórrer totes les etapes de la vida de ser a cada edat el que un és! Res no és tan trist com un encara jove ja es creu vell –jo ja sóc gran, estic malalt, això ja no es per mi, jo no puc... tot es pot, si hom vol!–, o com un vell que gallardeja –potser aferrant-se a un passat que ja ha passat, i no vol que sigui dit–.

Sí, ens hem d’acceptar tal com som. L’home no és sempre el mateix; canviem d’un dia a l’altre, i ho hem d’acceptar; perquè és bonic d’avançar pas a pas bo i collint totes les flors.

Nosaltres no podem oblidar allò que Sant Pau VI deia sovint: que hem de retornar actualment al Crist... Sí, encara ressona en el nostre cor el Déu-és- amb-nosaltres; així doncs, impregnem-nos de divinitat. Déu actua, ens condueix, ens invita a conformar-nos a la seva voluntat; així, tot el que fem de bé és una resposta a la seva vida. Sí, la vida de demà és la maduració de la vida present. La vida, tot el que fem i deixem de fer, tan sols té sentit si la prenem com un caminar cap a l’eternitat. L’home és fet per a l’eternitat.

Crist, el missatge del qual és abans de tot que Déu és Pare i que ens estima més del que som capaços nosaltres, va ressuscitar. I la Resurrecció és eterna. Els deixebles quan començaren la seva missió, es presentaren com a testimonis de Resurrecció, no de Passió, la qual sols dura poc temps. Els anys passen, duren poc, però en aquest temps que Déu ens regala siguem testimonis de ser uns “salvats”... retornem al Crist.

Perquè també som fills d’eternitat. I és que la caritat va més enllà que la justícia. Crist es va encarnar perquè som pecadors, ve i ens salva perquè som pecadors; ens estima sense ser-ne mereixedors... retornem al Crist.

Perquè, com diu Sant Pau, els qui per endavant Déu ha conegut, els ha predestinats també a ser conformes a la imatge del seu Fill, per tal que Ell sigui primogènit entre molts germans... I qui ens pot allunyar del Crist, que tant ens estima? Res és capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist ha demostrat com ens estima. És més, pel baptisme ja som seus i ens ha cridat a ser imatge del seu Fill... retornem al Crist, de manera que també puguem dir: visc, però ja no sóc jo qui visc, sinó que el Crist viu en mi, i el que ara visc en aquest món, ho visc per la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va oferir a si mateix per mi...

Sí, que en els anys que passen no tingui per inútil la gràcia de Déu, perquè aleshores el Crist ha mort per no res.

Per això, cada dia que brilla encara és un signe que Déu ens adreça per a estimar més, sense cap més preocupació que la d’estimar. Perquè la vida és bella quan l’home se supera en la recerca de la felicitat de l’altre. Serà això una utopia en la nostra comunitat? Complim l’únic manament que n. p. Sant Felip ens deixà als qui som els seus fills: acceptar-nos a nosaltres mateixos, acceptar el germà... estimar amb amor fratern! ...estimar, estimar, estimar... quina vocació la que se’ns fa!!

P. Ferran Colás, C.O.

Prepòsit

----

“PER AIXÒ VAIG DECIDIR SER DEIXEBLE” per C. Turner

Quan era petit, vaig anar de viatge un cap de setmana amb un grup de nens de la meva parròquia. Fèiem activitats, jugàvem a futbol, i per les nits escoltàvem històries de la Bíblia.

El dissabte per la nit ens assèiem en cercle i escoltàvem a un dels monitors parlar sobre viure per Jesús. Al finalitzar vaig comentar a un dels monitors: “Per favor, ajuda’m a viure per a Jesús, per ara no entenc gaire, però ajuda’m a fer-ho quan ho entengui”. Havia posat la primera pedra en el fonament de la vida cristiana.

Sent adolescent em vaig adonar que no era tant bo com hauria desitjat. Ràpidament perdia els nervis, era increïblement arrogant i vaig començar a ser un abusador. Feia coses que eren indignants per les persones que m’envoltaven i era  turmentat pels pensaments impurs dels quals m’avergonyia. Això em va fer enfadar. No volia pecar,  en canvi, sentia que no podia ajudar-me a mi mateix.

Un dia vaig decidir que mai més faria o deixaria que els meus pensaments anessin en una direcció que conscientment sabia que estava malament. Recordo que aquest decisió em va donar una gran sensació de pau. En canvi, seguia fent coses que després feien penedir-me. Vaig pregar molt perquè pogués ser lliure del pecat que trobava en mi.

Als quinze anys vaig anar a una conferència de joves cristians. En ella vaig rebre la fe que a través de l’obediència a l’Esperit era possible arribar a una vida de completa victòria sobre el pecat.

L’anhel de ser lliure del pecat va ser la raó per la qual em vaig convertir en un deixeble! Em vaig adonar que la meva “pròpia voluntat”, els  meus  anhels,  passions  i  desitjos  estaven  corromputs  i que  cedir davant d’ells seria una pèrdua eterna tant per mi com per les persones que m’envoltaven. La raó per la qual estava disposat a renunciar plenament a la meva pròpia voluntat en tots els aspectes de la vida, va ser perquè vaig veure una oportunitat gloriosa per ser completament lliure de pecat en  l transcurs de la meva vida.

És per aquest motiu, que tots els dies, en cada situació de la vida on trobi algun record del meu propi egoisme, escullo fer la voluntat de Déu enlloc de la meva.