Aquest
mes, ja ho sabem, recordem tots els difunts, aquells que ens han deixat. I
preguem per ells. I ho fem amb serenor i esperança, perquè creiem que viuen per
sempre.
Davant
el misteri de la mort, la llum de la fe ens dóna una resposta i ens diu que hi
ha una vida nova i per sempre. És un punt important, essencial, de la nostra
fe. Perquè amb la mort potser ho perdo tot, però jo no em perdo. La mort no
liquida la persona. La mort és la porta que ens obre la vida definitiva. Això
sí, la mort ens fa respecte i possiblement por, segons l’educació que haguem
rebut. I és que nosaltres tampoc no sabem ben bé el camí. Tanmateix per al
creient la resposta ens la dóna Jesús: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.
Que
en són, d’extraordinàries, aquestes paraules! Ja sabem com hem de viure per
Viure sempre. Conèixer Jesús, els seus evangelis, la seva persona. Parlar amb
ell en la pregària. Trobar-lo en els més petits. Estimar-lo i dir-li-ho, que l’estimem.
Pensar en ell. Ell ens ensenya el camí i ens l’obre, perquè ell és el CAMÍ. Ell
ens ajuda a conèixer la realitat, a trobar el sentit de la vida, perquè ell és
la VERITAT. Ell vol que tinguem una gran qualitat de vida, vol que estimem la
vida, vol que treballem perquè tothom pugui viure dignament. Ell és la VIDA.
El
record dels nostres difunts ens dóna sempre serenor, això sí, humanament
envoltada de tristesa. I aquesta tristesa és més forta quan la persona estimada
fa poc que ha mort. I enmig d’aquesta tristesa i buidor del cor, Jesús ens diu:
“Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi”. Ell,
Jesús, els ha preparat un lloc, als nostres estimats difunts, a la Casa del
Pare. I a nosaltres, també ens té preparat un lloc. No en sabem gran cosa, però
sabem que Jesús ens espera i que ens té un lloc reservat en el seu Regne d’amor,
al cel. I que allà només podrem estar feliços. No hi cap més alternativa.
Preguem
per tots els difunts. Entre ells hi ha persones estimades, que ens han deixat i
que poden continuar vivint a través nostre. Ells poden continuar presents en el
nostre món a través de la nostra vida. Potser podem imitar el seu esforç, el
seu amor, la seva generositat, el seu exemple, la seva fe. Aquest record vol
ser una invitació a viure i estimar tot allò de bo que ells vivien i estimaven.
Preguem especialment pels difunts. Que el Pare
els aculli als seus braços amb sa tendresa divina. I que ells continuïn
treballant el seu amor per tots i cadascú de nosaltres.
Mn. Ferran Colás Peiró, C.O.
La mort pel
cristià
Pel cristià, la vida
no és un parèntesi entre res i res estrany. I la mort no és un tall inexorable
que falla a viure. Per Christian, Vita Mutatur, no Tollitur: la vida no es
perd, es transforma. No hi ha cap sentiment tràgic de la
mort, així que no hi ha cap sentiment tràgic de la vida.
Què és el que dóna el
temple a un cristià? Què és el que engreixa la seva encarnació per suportar les
talles, les osques i les ganes de viure? Què, al final, es distingeix d'altres
homes? Sens dubte, l'esperança.
Un cristià és un home
de confiança a la seva esperança. Tots els béns immobles sense codi de barres o
venciment data-tenir-los en l'altre costat de la vida. I aquí va. En
definitiva, doncs, un cristià és un home que va a una cita. I la vida és un
"viure preparant" per a que l'estació terminal.
Però
importa dir que l'esperança del cristià no és una nostàlgia de paradisos
perduts. És una certesa de cels emparaulats que, de no ser reals, deixarien a
Déu per mentider. I contra aquesta certesa -més ferma que una muralla de
diamants- s'estavellen els acovardiments, les angoixes, les pors.
Epicur
intenta burlar aquesta por a la mort amb un capciós joc de paraules: «Mentre jo
existeixo, no existeix la mort; i quan existeix la mort, no existeixo jo».
Kant,
per vèncer el terror d'imaginar-«ficat al tenebrós sepulcre» es reclina en la
idea que el cadàver ja no és «ell». A partir d'aquí, no té sentit qualsevol
pensament referit a algú que «ja no és».
I
Sartre prefereix fixar-se en la lletjor dels cementiris, o en la vida del mort
com un àlbum de records per als vius: «Estar mort és ser presa dels vius.» I
també: «Una vida morta és una vida de la qual es fa custodi l'altre».
Davant
d'Epicur, Kant, o Sartre, el més ignorant i pobre i desvalgut dels cristians
pot trepitjar fort, amb la gallardia de qui té una resposta imbatible per al
gran enigma, per al gran «forat negre» sense retorn. Una resposta per al gran
misteri de la mort. Aquesta: la mort no és una cosa que passa, és algú que
arriba.
Tots,
cadascú al seu temps, serem o haurem estat aquest «algú que arriba». Algú que
arriba a la cita. Algú que, per fi, arriba a posar-se sota la custòdia de
l'Altre ... del Déu totalment Altre ... Del Déu que avala la seva «promesa
d'una futura immortalitat». Del Déu que garanteix la «esperança d'una feliç
resurrecció». D'aquí, el més audaç i magnífic dels desafiaments cristians: atrevir
no només a creure en la immortalitat de les ànimes, sinó a esperar en la
resurrecció dels cossos. Amb facilitat s'oblida que l'opera magna del
cristianisme no és un crucificat vençut, sinó un ressuscitat.
PILAR URBANO, El hombre de Villa Tevere, Ed. Plaza Janés, 1995, pp.468-469
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada