L'escrit del mes: Novembre

Aquest mes, ja ho sabem, recordem tots els difunts, aquells que ens han deixat. I preguem per ells. I ho fem amb serenor i esperança, perquè creiem que viuen per sempre.

Davant el misteri de la mort, la llum de la fe ens dóna una resposta i ens diu que hi ha una vida nova i per sempre. És un punt important, essencial, de la nostra fe. Perquè amb la mort potser ho perdo tot, però jo no em perdo. La mort no liquida la persona. La mort és la porta que ens obre la vida definitiva. Això sí, la mort ens fa respecte i possiblement por, segons l’educació que haguem rebut. I és que nosaltres tampoc no sabem ben bé el camí. Tanmateix per al creient la resposta ens la dóna Jesús: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.

Que en són, d’extraordinàries, aquestes paraules! Ja sabem com hem de viure per Viure sempre. Conèixer Jesús, els seus evangelis, la seva persona. Parlar amb ell en la pregària. Trobar-lo en els més petits. Estimar-lo i dir-li-ho, que l’estimem. Pensar en ell. Ell ens ensenya el camí i ens l’obre, perquè ell és el CAMÍ. Ell ens ajuda a conèixer la realitat, a trobar el sentit de la vida, perquè ell és la VERITAT. Ell vol que tinguem una gran qualitat de vida, vol que estimem la vida, vol que treballem perquè tothom pugui viure dignament. Ell és la VIDA.

El record dels nostres difunts ens dóna sempre serenor, això sí, humanament envoltada de tristesa. I aquesta tristesa és més forta quan la persona estimada fa poc que ha mort. I enmig d’aquesta tristesa i buidor del cor, Jesús ens diu: “Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi”. Ell, Jesús, els ha preparat un lloc, als nostres estimats difunts, a la Casa del Pare. I a nosaltres, també ens té preparat un lloc. No en sabem gran cosa, però sabem que Jesús ens espera i que ens té un lloc reservat en el seu Regne d’amor, al cel. I que allà només podrem estar feliços. No hi cap més alternativa.

Preguem per tots els difunts. Entre ells hi ha persones estimades, que ens han deixat i que poden continuar vivint a través nostre. Ells poden continuar presents en el nostre món a través de la nostra vida. Potser podem imitar el seu esforç, el seu amor, la seva generositat, el seu exemple, la seva fe. Aquest record vol ser una invitació a viure i estimar tot allò de bo que ells vivien i estimaven.

 Preguem especialment pels difunts. Que el Pare els aculli als seus braços amb sa tendresa divina. I que ells continuïn treballant el seu amor per tots i cadascú de nosaltres.

Mn. Ferran Colás Peiró, C.O.

La mort pel cristià

Pel cristià, la vida no és un parèntesi entre res i res estrany. I la mort no és un tall inexorable que falla a viure. Per Christian, Vita Mutatur, no Tollitur: la vida no es perd, es transforma. No hi ha cap sentiment tràgic de la mort, així que no hi ha cap sentiment tràgic de la vida.

Què és el que dóna el temple a un cristià? Què és el que engreixa la seva encarnació per suportar les talles, les osques i les ganes de viure? Què, al final, es distingeix d'altres homes? Sens dubte, l'esperança.

Un cristià és un home de confiança a la seva esperança. Tots els béns immobles sense codi de barres o venciment data-tenir-los en l'altre costat de la vida. I aquí va. En definitiva, doncs, un cristià és un home que va a una cita. I la vida és un "viure preparant" per a que l'estació terminal.

Però importa dir que l'esperança del cristià no és una nostàlgia de paradisos perduts. És una certesa de cels emparaulats que, de no ser reals, deixarien a Déu per mentider. I contra aquesta certesa -més ferma que una muralla de diamants- s'estavellen els acovardiments, les angoixes, les pors.

Epicur intenta burlar aquesta por a la mort amb un capciós joc de paraules: «Mentre jo existeixo, no existeix la mort; i quan existeix la mort, no existeixo jo».

Kant, per vèncer el terror d'imaginar-«ficat al tenebrós sepulcre» es reclina en la idea que el cadàver ja no és «ell». A partir d'aquí, no té sentit qualsevol pensament referit a algú que «ja no és».

I Sartre prefereix fixar-se en la lletjor dels cementiris, o en la vida del mort com un àlbum de records per als vius: «Estar mort és ser presa dels vius.» I també: «Una vida morta és una vida de la qual es fa custodi l'altre».

Davant d'Epicur, Kant, o Sartre, el més ignorant i pobre i desvalgut dels cristians pot trepitjar fort, amb la gallardia de qui té una resposta imbatible per al gran enigma, per al gran «forat negre» sense retorn. Una resposta per al gran misteri de la mort. Aquesta: la mort no és una cosa que passa, és algú que arriba.

Tots, cadascú al seu temps, serem o haurem estat aquest «algú que arriba». Algú que arriba a la cita. Algú que, per fi, arriba a posar-se sota la custòdia de l'Altre ... del Déu totalment Altre ... Del Déu que avala la seva «promesa d'una futura immortalitat». Del Déu que garanteix la «esperança d'una feliç resurrecció». D'aquí, el més audaç i magnífic dels desafiaments cristians: atrevir no només a creure en la immortalitat de les ànimes, sinó a esperar en la resurrecció dels cossos. Amb facilitat s'oblida que l'opera magna del cristianisme no és un crucificat vençut, sinó un ressuscitat.

PILAR URBANO, El hombre de Villa Tevere, Ed. Plaza Janés, 1995, pp.468-469